El programa funcional per a aquest edifici mai no va ser gaire precís, pretenia ser un club selecte per fer reunions de negocis, recepcions i conferències d'un dels grups d'industrials tèxtils de la ciutat d'Ahmedabad, per als quals Le Corbusier va projectar altres obres com les cases Chimanbai, Huttesing, Shodan i Sharabai, o el Museu de la ciutat.

L'edifici es situa sobre el costat occidental del riu Sabarmati, formant part de l'extensió moderna i burgesa d'Ahmedabad, des de la que pot contemplar-se la ciutat antiga i la tasca quotidiana dels artesans que rentaven i posaven a assecar el cotó sobre la sorra. L'edifici reflecteix l'organització social de l'Índia, separa i jerarquitza clarament els accessos produint-se el principal a través d'una rampa monumental que divideix l'edifici en dos estrats. La planta baixa està destinada als treballadors que en cap moment es barregen amb els usuaris de les parts superiors. Aquestes queden reservades per als alts càrrecs de l'associació i per a la casta a qui aquests pertanyen.

Le Corbusier presenta una planta lliure de 27 x 27 m (incloent brise-soleil) en la qual els elements interiors s'ordenen dins d'una trama ortogonal de pilotis, en la qual pot constatar-se l'ús del Modulor. Es tracta d'una matriu irregular, formada per llums entre pilotis de 7,44 i de 6,35 m. La llum major comprèn el nucli central d'ascensors i, a partir d'aquesta, en un costat i a l'altre, a 6.35 m es col·loquen les següents crugies de pilars. La posició dels brise-soleils tampoc no és casual: a 7,44 m respecte de la crugia central. El brise-soleil que dóna a l’Est és perpendicular a la façana i en té 1,10 m. de profunditat mentre que el que dóna a l'Oest es gira a 45 graus i en té 2,26 de profunditat. Tant els pilotis com els forjats, escales, rampa i els dos brise-soleil estan construïts en formigó armat, mentre que els murs de tancament són de maó vist. La resta d'envans divisoris, són revocats i pintat o es revesteixen de fusta, com en el cas de l'auditori.

El brise-soleil unificador, la rampa com a recorregut cerimonial, l'escala sortint com un sentinella cuidant-se de la gran porta d'accés, recorden els vells suggeriments d'”una maison, un palais". Però com en d'altres obres de l'època, la rampa no és mera invitació a la promenade architectural sinó una forma que funciona visualment a diverses escales: amb el volum principal de l'edifici, amb els rectangles i diagonals de la façana, amb els plans corbs de baixa alçada dels serveis i el bar de la planta segona o amb el gran pla corb inclinat de l'auditori. A l'auditori -culminació del recorregut- s'eliminen les interrupcions i l'espai explota a través de dos mecanismes fonamentals: el sostre corb de la coberta, corbat cap a baix per expressar la pressió de l'aigua i el dispositiu òptic que ens fa percebre les parets com un pla en espiral ascendent. Tant les proporcions dels plafons com la inclinació que les juntes principals tenen amb el terra es regulen segons proporcions àuries.