L’any 1959, es transmet a Le Corbusier el desig del president de Brasil, Juscelino Kubitschek, de realitzar el projecte per la ambaixada de França a la futura capital del país, Brasília, i així continuar la col•laboració iniciada amb el projecte per la Casa de Brasil a la Ciutat Universitària de París entre el 1957 i el 1959.
Signat el contracte al gener de 1960, s’inicia un període de debat sobre el programa de la futura cancelleria el qual s’allarga fins el juny del 1963, data en que l’arquitecte envia un primer avantprojecte. L’entrega dels plànols definitius d’execució de l’obra es produirà el juny del 1964 però els elevats costos de construcció fan que el projecte romangui aturat. Després de la mort de l’arquitecte, es decideix construir l’edifici però amb el doble de superfície i encarregar-ho a Guillermo Jullian de la Fuente, arquitecte xilè, col•laborador de Le Corbusier a projectes com l’Hospital de Venècia.
El projecte es troba a la banda sud-est de l’eix principal de Brasília, entre l’ala i el llac, amb dos carrers d’accés en els seus extrems, un principal, l’avinguda “des Naçoes”, i l’altre més secundari a l’altre extrem de la parcel•la. La parcel•la té una forma rectangular de 240 metres de llargària per 100 metres d’ample. Els primers esbossos de Le Corbusier ja dividien el programa funcional en dues parts diferenciades, la residència de l’ambaixador per una banda i la cancelleria amb totes les estances d’administració en un altra zona separada. Inicialment, la cancelleria es plantejava dividida en dos cossos en forma de “U” conformant, com una “greca”, dos patis a banda i banda del carrer de servei que traspassava la parcel•la. La residència, per la seva part, s’entenia com una suma de cossos que s’extenien de manera irregular per la parcel•la adaptant les seves propostes per l’Hospital de Venècia.
Però no és fins una propera etapa de disseny on es troba la forma definitiva al projecte, simplificant la geometria de les peces i incorporant un llenguatge molt més proper al de les seves últimes projectes, com el Centre Carpenter o el Palau de Congressos d’Estrasburg, com les ondulatoires i el brise-soleil. La cancelleria passa a ser un prisma cilíndric truncat a la seva part sud-oest, d’uns 26 m d’alçada i 15m de radi màxim, amb la recepció en planta baixa i 8 pisos de despatxos distribuïts de manera rigorosament ortogonal, amb un brise-soleil descrivint un arc de circumferència envoltant l’edifici a la zona més afectada per la radiació solar, la Nord-est. Per altra banda, la residència de l’ambaixador es transforma en una capsa rectangular de 42m per 17,2m i una alçada de 10m, orientada en el sentit perpendicular de la parcel•la amb brise-soleils a les façanes est i oest, i prou baixa -PB +3- per a que el cos més alt de la cancelleria segueixi tenint vistes cap al llac. La oposició dels dos volums i dels dos programes es fa evident, amb la cancelleria, alta, circular, i dinàmica, per captar millor el moviment interior d’un edifici d’administració i el moviment exterior pels canvis d’ombres que produeix el moviment del sol en el brise-soleil. I la residència, baixa, ample, rectangular i assentada en el terreny per tal de fer un cos més calmat i arrelat en l’entorn, més apte per la residència de l’ambaixador. Aquesta diferenciació s’accentua encara més per la via de servei que creua la parcel•la i que la divideix a la part central, de manera diagonal deixant a banda i banda del carrer el dos edificis i dotant-los dels seus propis espais independents.

(O.H.R.)