Història en Obres - Teatre a Wolfsburg

model interpretatiu

redibuixat

anàlisi

Des de l'acabament de la segona guerra, la ciutat de Wolfsburg desenvolupada entorn de la fàbrica Wolkswagen, es transformarà en l'escenari de diversos concursos i encàrrecs en què participarien destacats arquitectes europeus. El 1965 es convoca un concurs per a la construcció d'un teatre en el qual Hans Scharoun serà el guanyador, per davant d'Alvar Aalto i Jörn Utzon.

La construcció d'un Teatre Municipal pretenia crear un nou centre prou monumental i significatiu, que s'unís visualment amb el centre de la ciutat existent. El lloc escollit per al nou edifici era el pendent d'un turó boscós -Klieversberg- situat al sud de la ciutat a tall de límit natural de la ciutat i connectat amb ella a través d'un tram d'autopista, un fet que marca significativament l'opció presa per Aalto. L'operació es veuria reforçada per la presència d'uns altres dos edificis: el Palau de Congressos i el Centre cultural, aquest últim dissenyat per Aalto el 1958.

Aalto col·loca el teatre de forma perpendicular al turó de -Klieversberg, de manera que l'edifici s'ha d'adaptar al terreny. La volumetria general de l'edifici verifica l'estructura de cap i cola freqüent en altres projectes d'Aalto. El volum de l'auditori creix com una falca des de l'accés fins a la zona de l'escenari, per a després completar-se amb la zona de serveis i administració, més baixa i actuant com un sòcol però augmentant alhora la importància de la façana sobre l'autopista. Aprofitant la diferència de nivell, Aalto genera dues entrades, una de principal en la planta baixa i una altra de secundària connectada amb un ampli vestíbul d'ús variable en la planta alta. La col·locació de l'entrada principal, profusament vidrada, en planta baixa busca enfortir el desplegament de l'edifici sobre l'autopista, una actitud reforçada per l'emplaçament de l'aparcament per a 300 cotxes, en un costat de l'accés per davant d'una ala de serveis. Significativament, l'actitud d'Hans Scharoun, guanyador del concurs, era la d'allunyar-se de l'autopista, desplaçant l'edifici cap a l'oest.

La planta principal del teatre, una vegada travessat l'accés en planta baixa, conté un gran foyer, al qual es connecta també la zona de la planta alta accessible des del nivell del turó. L'auditori, de planta asimètrica, distribueix 600 localitats a dues platees diferents en forma i grandària es completa amb unes altres 150 de distribuïdes en safates de forma lliure que segueixen les corbes de la paret de tancament de la sala a les quals s'accedeix des d'un foyer obert a la doble altura del vestíbul principal. En l'interior de la gran falca que acull l'auditori, i de forma perifèrica al mateix, trobem una sèrie de circulacions de servei que connecten amb espais de manteniment i serveis.

És probable que les materials, textures, colors i solucions constructives d'Aalto per a aquest edifici, d'haver estat realitzat, s'assemblarien a les d'algunes obres coetànies. A tall d'hipòtesi sobre el possible llenguatge que Aalto hauria utilitzat a l'auditori podria pensar-se en la utilització de superfícies estriades de ceràmiques com les de l'edifici principal d'ho Casa del Nord (Reykjaviik, 1965-8), mentre que l'accés envidriat podria haver apropar-se en les solucions de l'Edifici de la Ràdio a Lappia (Rovaniemi, 1969-72). Finalment, les solucions de coberta podrien haver estat similars a les de coure utilitzades en el seu Centre cultural, amb les variacions que Aalto solia introduir en les perforacions zenitals.

(F.A.P)