Història en Obres - Casa Jose Mario Taques Bittencourt

model interpretatiu

Casa Jose Mario Taques Bittencourt. Vista del pòrtic estructural

Casa Jose Mario Taques Bittencourt. Façana principal

Casa Jose Mario Taques Bittencourt. Façana trasera

Casa Jose Mario Taques Bittencourt. Planta habitacions

Casa Jose Mario Taques Bittencourt. Vista des de l'entrada

redibuixat

anàlisi

El 1958 el metge Mario Taques Bittencourt va encarregar a Vilanova Artigas i a Carlos Cascaldi el projecte del seu habitatge, el segon d'un total de tres (1949 - 1959 - 1981), construïdes al mateix carrer del barri del Sumaré. Aquest es situa al quadrant oest de la ciutat de Sao Paulo, regió que va ser marcada per un model urbà residencial vinculat al concepte de barris-jardins anglesos difosos a la ciutat per la companyia anglo-brasilera City of São Paulo Improvements and Freeholdland des de la segona dècada del segle XX. En aquest projecte, igual com en els construïts en barris semblants al llarg dels vint anys anteriors, Artigas va vincular la seva experimentació a una concepció estructural iniciada a la Casa Olga Baeta (1956), on una única coberta va substituir els volums, únics o articulats, definint així una àrea ombrejada d'ús.

La casa va ser concebuda a partir d'un rectangle de 21.50 m x 11.60 m, prevalent la seva orientació perpendicular al carrer, no com a resultat de proporcions geomètriques clàssiques o abstractes en si mateixes, sinó com a resposta als problemes estructurals (llums i dimensions màximes) i a les normatives legals d'ocupació de la parcel·la, que condicionaven la seva planta a una rigorosa geometria d'eixos i modulacions que s'evidenciaven també en els alçats. La distribució del programa dins de la forma rectangular imposada es va organitzar al voltant d'un jardí central descobert i es va resoldre per mitjà de l'articulació de seus forjats en quatre nivells intercalats entre si. Aquests es connecten mitjançant rampes que van determinar la continuïtat espacial entre les diferents zones a partir de l'accés, prolongat des del carrer cap a l'interior del volum, juxtaposant així l'àmbit urbà i el domèstic. Des de l'accés es descendeix fins al saló o s'ascendeix fins a l'estudi, d'altura i mitja; i des d'allà es segueix fins als dormitoris.

La reducció dels components estructurals va ser decisiva, resumint-los a dos únics mur- bigues de 21,50 metres disposats en el sentit longitudinal de la parcel·la, formant dos pòrtics amb dos punts de suport en cadascun. Aquests dos murs-bigues (o pòrtics) estan units per lloses nervades distribuïdes entre les diferents cotes de la casa i es despleguen a les rampes, podent ser interpretats com un únic forjat. Les rampes assumeixen en aquest cas, a més de les funcions anteriorment desenvolupades de circulació vertical i horitzontal, la d'estructura, corroborant encara més la interdependència entre l'estructura, el programa i la fruïció espacial. L'orientació Nord (façana assolellada en l'hemisferi sud) coincideix amb la façana a carrer, la qual cosa permet el desplegament d'un gran finestral al llarg de tot l'ample de la casa, dividit en 9 mòduls iguals inscrits al marc estructural de formigó vist, unificant així l'expressió dels tres dormitoris. Vilanova planteja una divisió d'aquest important element a tres franges horitzontals: dues targes (inferior i superior) de vidres fixos, i una franja central de finestres basculants. Un volum baix de pedra rústica protegeix el pati de servei cap al carrer i introdueix el contrapunt d'un tercer material.

La vinculació entre els aspectes tipològics i espacials a una imatge final determinada essencialment pels seus elements estructurals es va consolidar també en altres arguments, més amplis i generalitzables, com la seva inserció dins d'una tradició arquitectònica moderna brasilera. Aquesta passava cap a finals dels cinquanta per una significativa reorientació teòrica, posant-se en relleu l'elecció d'un material per excel·lència, el formigó armat, i sobretot la manera d'utilitzar-lo, vinculant expressivitat i execució.

(M.C.)