Aquest projecte, començat per Frank Lloyd Wright el 1954, se situa al suburbi residencial d’Elkins Park, al nord de Filadèlfia. L’edifici es col·loca mostrant l’entrada al carrer principal, reforçant la seva presència monumental amb la seva singular forma de carpa realitzada amb materials industrials i una coberta translúcida de doble capa de vidre i fibra de vidre. L’estructura que sosté i dóna forma a l’edifici és un gran trípode d’acer i formigó, amb braços que es remarquen a l’exterior amb un folre de coure, arribant el conjunt a una alçada de 30,50m sobre una base triangular inscrita a una circumferència de 47m.

El seu programa funcional es distribueix en dos nivells. Des de l’entrada, situada en un nivell intermig, es passa a l’espai principal compost per una única sala de culte amb capacitat per a 1.000 persones, a la que els seients es distribueixen seguint la pauta de les formes triangulars de la planta i ordenats al voltant de l’eix que s’estén des de la porta d’entrada fins a l’altar (est-oest). El nivell inferior és una planta totalment simètrica segons l’eix est-oest i allà se situen altres estances i serveis. Un vestíbul central dóna accés a dues sales, d’homes i de dones, col•locades simètricament, i a una capella més íntima amb capacitat per a 200 assistents, coincidint la posició de l’altar amb el de la planta superior.
Aquesta obra queda emmarcada per dos processos. Un té a veure amb la sèrie d’edificis destinats al culte que Wright inicia amb la Unity Church (1904), dins de la qual trobem la immensa Catedral d’acer, projectada a Nova York al 1926 i que malgrat la seva mida (300 metres d’alçada), és un clar antecedent formal de la sinagoga.

Un altre es relaciona amb l’activa col·laboració entre el rabí Cohen i Wright sobre els arguments i mecanismes posats en joc per l’arquitecte nord-americà per a satisfer el programa simbòlic hebreu utilitzant un llenguatge contemporani. L’estructura de planta hexagonal, present en altres edificis de Wright i als ornaments de Sullivan, representa dues mans unides formant una concavitat –pressumiblement la mà de Déu que acull al seu “poble escollit”-, les taules de la llei queden representades pel basament de formigó de l’edifici i les set espines que sobresurten de les arestes exteriors simbolitzen les set flames de Menorah. Per una altra banda, la coberta piramidal i lluminosa simbolitza el Mont Sinaí, indret de revelació divina a Moisès, les emanacions del qual són recordades també per la colorida esculptura triangular suspesa al sostre a l’interior de la gran sala.

Resolta l’experiència, Wright torna sobre la sèrie d’edificis religiosos, resolent espais per a altres confessions com la Annunciation Greek Orthodox Church (1956) i la Trinity Chapel (1958), projectes als que la il·luminació zenital, els traçats derivats del cercle o el triangle, o l’aparent suspensió de les masses en l’aire es combinen amb diferents proporcions. Però serà la silueta d’aquesta “muntanya blava” la que amb més gran insistència romangui a les últimes visions en perspectiva de Broadacre, la seva utopia més perllongada.
(FAP)