El 1924 es va convocar un concurs per la construcció d’una torre pel Leningrádskaya Pravda (La veritat de Leningrad–l’actual San Petersburg) a la capital de la Unió Soviètica. L’espai disponible era mínim: un quadrat de 6 x 6m a la plaça Strásnaya (Strasnoy) –avui la plaça Pushkin– ubicada sobre la traça del Bulevard Strasnoy, que limitava el segon i tercer anell de Moscou, i prop d’un dels carrers radials que connectava amb el kremlin. La privilegiada ubicació de la torre es similar a la triada per El Lissitsky per als seus gratacels horitzontals i estructures commemoratives i revela la intenció propagandística d’aquesta ocupació de les principals places de la ciutat amb manifestacions de l’art revolucionari. Per tant, no sorprèn el llistat d’arquitectes que es presenten al concurs: els germans Vesnin, Golosov, Ginzburg i el propi Melnikov, tots ells membres destacats de les files constructivistes. Utilitzant paraules del crític formalista Victor Sklovsky, s’haurà de veure, “la dissimilitud d’allò que és similar” per destacar els valors d’aquest projecte envers els altres, tots ells disposats a expressar els símbols revolucionaris, el ritme nou de la ciutat, el clamor modernitzador.

El projecte de Melnikov partia d’un nucli cilíndric de formigó que allotjava una caixa d’escales de cargol i un ascensor. Entorn a aquest nucli, rotaven quatre mòduls d’acer i vidre, suspesos en voladís mitjançant unes guies i perfils metàl•lics, una idea que repetirà en els croquis realitzats per al concurs del Pavelló de Paris de 1925. La seva proposta semblava barrejar les idees presents també a la proposta dels germans Vesnin– guanyadors del concurs– i de Golosov, com la incorporació del moviment –el temps– com un material nou per la arquitectura, els efectes de la transparència, o el formigó armat. Però mentre els Vesnin promovien la visió del moviment vertical de l’ascensor o la del cartell a la coronació de la torre, Melnikov semblava més interessat en cercar la major varietat de posicions d’aquests mòduls mòbils i conseqüentment, la infinita riquesa d’efectes i de llum en tot l’edifici. I si bé utilitzava una estructura de formigó com Golosov, mentre que aquest modelava el material forçant-lo a adoptar complicades formes estrellades o cilíndriques, Melnikov ho interpretava com un nucli encastat en el terreny per compensar l’esforç al que l’estructura seria sotmesa per la rotació dels forjats.
A partir d’aquí, la comprensió tècnica del funcionament de l’edifici es fa complex. Els materials deixats per Melnikov només permeten especular sobre la forma i el funcionament dels seus elements bàsics: els suports inferiors en voladís i la forma de cada mòdul. El model i dibuixos que aquí es mostren es basen en una lectura atenta del projecte i de les seves interpretacions més destacades (la de O. Mácel–R. Nottrot i la de E.Steiner). Podem comprovar en ells aspectes complementaris com la forma trapezoïdal del mòdul (amb un costat recte i un de corb) i les articulacions entre terrasses i escales exteriors.

(F.A.P.)