El 1951, Arne Jacobsen guanyà el concurs per a la realització d’una escola a Soborg, al nord de la capital danesa. La proposta recollia reflexions freqüents des de mitjans de la dècada dels anys Trenta sobre els models més apropiats per a l’arquitectura escolar. Contra les escoles monumentals, basades en foscos passadissos centrals i fortament jeràrquiques, el discurs racionalista proposava models amb pavellons i passadissos laterals, capaços de propiciar una bona relació amb l’espai exterior de cada aula. El propi Jacobsen ja s’havia apropat a aquestes alternatives en el concurs d’una escola a Aabenraa (1949), finalment construïda, i al de Esbjerg (1950). I el mateix esquema es veuria a l’Escola primària de Nyager (Rodoevre, 1959-64) i al Christianeum Gymnasium (Hamburg, 1966-71).
El terreny sobre el que s’emplaça l’edifici es troba entre dues avingudes importants que discorren de nord a sud, i té una lleugera inclinació descendent est-oest (16º) i sensiblement menor en direcció sud-nord (3º). El projecte divideix el terreny en dos estrats horitzontals, el de l’edifici de l’escola i el de la zona esportiva. La composició d’aquesta obra es basa en una quadrícula a la que s’hi alternen buits (patis) i plens (aules), on cada pati queda encaixat per dues aules. Dins aquesta quadrícula emergeix la figura de la sala d’actes, la façana principal de la qual s’enfronta al “pati dels mestres”, creant una certa tensió entre la isotropia aparent de la graella i aquesta aparent centralitat. L’accés queda emmarcat per un conjunt d’edificis esportius i administratius que protegeixen de les vistes del carrer per la banda sud i que estranyen a la modulació general.
Traspassat l’accés i una primera franja ajardinada, es troben els cinc accessos als passadissos que condueixen a les aules i a la sala d’actes en direcció nord, rematats en un edifici lineal de dues plantes que conté les aules polivalents, els tallers, la biblioteca. Cap a l’oest, una façana cega recorda la secció de les aules i tres còmodes escales resolen el desnivell amb la zona esportiva des de les diferents franges del pati, paper que també realitza l’escala que porta directament a la zona de vestuaris.
El passadís va incorporant-hi llum en coincidència amb els patis de les aules, i l’accés no es realitza directament sinó a través d’un espai d’estudi il·luminat des de nord, que pot comunicar-se amb el contigu. Gràcies a la forma trencada que adopta la proporcionada secció de les aules, aquestes capten la llum del sud a través de dos sistemes de finestres: una franja estreta a nivell del sostre i una d’ampla que surt cap al pati-perllongació de l’aula.
Mentre els materials emprats –com el maó groc, la fusta pintada de blanc o la coberta de xapes d’alumini- són modestos, el seu ús digne i precís, l’estricte modulació i la qualitat del detalls, l’hi donen a aquest edifici un aire d’elegant uniformitat. Aquests aspectes, units al curós modelat dels exterior, allunyen a aquest edifici de la simple repetició present en alguns casos de system architecture de la que pot ser considerat un precedent.
(FAP)
|