A principis de 1945, Mies Van der Rohe coneix a la neuròloga Edith Farnsworth, qui li encarrega el projecte d’una casa de cap de setmana en un terreny proper a la localitat de  Plano, a uns 80 kilòmetres de Chicago. El terreny tenia una superfície d’unes 4 hectàrees en suau cap al riu Fox . La qualitat de la magnífica arbreda que creixia a la zona més baixa va atreure l’atenció de Mies, que va decidir emplaçar la casa en diàleg amb aquest paisatge, determinant la primera decisió del projecte: construir la casa sobre una plataforma elevada.

Certament, no era la primera vegada que Mies utilitzava aquest principi, que es podria rastrejar des de les seves primeres obres a Berlín o la Casa de Camp de Formigó Armat fins a la casa Tugendhat o el Pavelló Alemany a Barcelona. Més propera en el temps i l’espai, la casa Resor -primer projecte americà de Mies (1937)- conté reflexions definitives per la seva obra posterior. I tot i aquests importants antecedents, la Casa Farnsworth obre, a la vegada, una nova sèrie definida pel desplaçament –o expulsió- de l’estructura a l’exterior i l’absoluta alliberació de l’espai interior. Col·locant els pilars per davant de les lloses, fregant les bigues horitzontals sense arribar més enllà de la cornisa superior, Mies aconsegueix que es percebin com línies continues i independents i que surti la imatge de caixa de pell cristallina levitant sobre el canviant pla de la natura.

Les dimensions de l’estructura i de l’espai mantenen entre si precises relacions. La plataforma principal, de 22,20 m por 8.80 m, es divideix en dues meitats asimètriques: una de 8,40 m de llarg corresponent al porxo i una altra de 16,80 m de llarg, corresponent a l’espai de la casa. Des de la plataforma principal i mitjançant un vol de cinc graons es davalla cap a la terrassa intermitja, de longitud igual a l’ample de la caixa de vidre i la seva amplada igual a la distància entre columnes, és a dir 6,60 m. A diferència del que passava amb les plantes dels apartaments de Lake Shore Drive (1951), les cantonades no coincideixen amb els muntants estructurals, si no que el mur vidrat gira 1,80 m més enllà del muntant, alliberant visualment l’angle. Tot i això, és justament la força d’aquesta estructura la que evita que la transparència i la gran quantitat de llum que aquesta caixa de vidre deixa passar no aconsegueixin fer desaparèixer l’espai i les seves relacions més rellevants.

Definida l’estructura, Mies procedeix a organitzar l’espai interior i decidir les seves  qualitats materials. Des del porxo s’accedeix a la casa per una porta de vidre situada sobre l’eix longitudinal; no obstant, a l’interior les relacions es tensen a partir del desplaçament del nucli de serveis cap al costat nord i l’alliberació d’una àrea més gran cap al sud i oest, cap al porxo i la terrassa. Amb la idea d’enaltir platònicament la bellesa del devenir natural, Mies utilitza una gama de materials i colors quasi neutres: blanc, vidre, travertí i fusta.

F.A.P.